A Catalunya diem que Barcelona és centralista. I ho és. A la capital de Catalunya i els seus entorns existeix la gran potencialitat econòmica, empresarial, de talent i d’humanismes que potencien el conjunt de la nostra Nació i representen el fonament de tots el territori. Però els pobles de les diferents comarques agrícoles s’han anat despoblant durant els darrers 120 anys i la majoria dels seus habitants han marxat a Barcelona. La riquesa crida a una millor vida i la pobresa invoca l’estretor i la mancança. Aquesta realitat és possible perquè Barcelona i la seva àrea metropolitana era (i encara ho és, però debilitada) el motor d’Espanya i un dels quatre motors d’Europa. De les necessitats provocades pel seu creixement, a les Terres de l’Ebre en tenim una experiència constant; l’aigua i l’energia se les emporten de casa nostra perquè ells la necessiten per enfortir l’economia, mentre nosaltres perdem pistonada, la població s’envelleix i la nostra economia s’ensopeix. Catalunya en conjunt, tots els seus territoris, hauríem de créixer paral·lelament, però existeixen evidents impediments que ho entorpeixen.
I explico a continuació el perquè. L’economia catalana, i sobretot la barcelonina, està més seccionada i limitada perquè les polítiques d’infraestructures, de l’economia i dels serveis no es poden dictar des del nostre Parlament. Es manen i provenen de les Espanyes amb visió centralista i aversió apassionada i obsessiva sense dissimulació contra Catalunya. Els governs del PP i del PSOE releguen la nostra potencialitat tant com poden per fer-nos perdre la potencialitat que tenim i hem mantingut gràcies a l’esforç de les persones i del talent.
Ja en temps de democràcia, en demanar Catalunya com a nacionalitat històrica l’autonomia, també la concediren arreu d’Espanya sense tenir-ne cap experiència al respecte. Les lleis foren marcades per Madrid per a tots igual però pagant sempre els plats trencats Catalunya. L’àrea metropolitana barcelonina creixia i els serveis es quedaven curts, havent arribat al col·lapse total. Trens, autopistes, carreteres, aeroports i tota mena d’obres públiques quedaven estroncades quan les demandes es multiplicaven. A Madrid hi fan cap les grans inversions infraestructurals de trens i aeroport, i la implantació d’empreses econòmiques estrangeres, moltes de les quals no són productives. Catalunya, en el sentit productiu, encara supera Madrid, malgrat que la inversió estatal d’aquí és quatre vegades menys que allà. Inclús diners que han arribat d’Europa pel Corredor del Mediterrani s’han invertit allà, malversant-los i privant la possibilitat de solucionar els nostres transports de viatgers i mercaderies.
Ha arribat el govern Illa, que de forma grandiloqüent blanqueja les grans necessitats. I ens renta la cara amb el “govern de tots”. Reparteix milions parlant de grans projectes hipotètics que mai no arriben. Ponts, hospitals, escoles, carreteres, aeroports… Tot s’ha de fer el més gran possible però els diners d’abans d’arribar, s’esfumen pel camí. El cas actual el tenim amb l’aeroport de Barcelona, on s’hi han d’invertir centenars de milions. Però malgrat que ADENA hi té uns superàvits importants, els nostres viatgers han de fer escala a diferents aeroports europeus o a Madrid per desplaçar-s’hi. Podrien descongestionar-lo, sobretot dels turistes low-cost amb destí, potenciant els aeroports de Reus i Girona. La necessària missió del Prat d’exercir de gran aeroport internacional queda impossibilitat per l’Estat. Amb pals a la roda, Catalunya no pot créixer amb la fermesa necessària. Les grans empreses estrangeres cerquen les facilitats que disposa Madrid, malgrat no disposar de ports de mar.
A l’autopista AP-7 no hi ha cap dia sense patir retencions per incendis o avaries. Els sabotatges de coure també diaris a les vies fèrries, diferents obres per la gran desinversió durant desenes d’anys, provoquen 183 limitacions de velocitat a la xarxa, tallades, suspensions i retards diaris inacceptables. Mai no saps si sortiràs a l’hora i a quina hora arribaràs al destí. S’han d’efectuar transbords amb autobusos i altres trens. El desgavell és total i això ho paga l’economia catalana, els nostres empresaris i el PIB total.
Tot pot arreglar-se si Catalunya deixa de dependre d’Espanya. Els respectius governs de Madrid no permeten que el Prat es connecti directament amb els diferents continents. Els viatgers han de passar per aeroports europeus o pel de Madrid per connectar-s’hi. No permeten o posen pals a la roda per disposar d’una xarxa de trens de rodalies tal com cal i d’una xarxa adequada i ràpida pel transport de mercaderies. Tot plegat amb trampes, discursos brillants i amb l’oposició frontal de les Espanyes no podem disposar de comunicacions eficients, ni de recursos. Els nostres diners els paguem però no retornen i el govern Illa, el del 155, blanqueja la situació, promet grans obres amb discursos brillants, però l’estroncament a Catalunya el tenim a tots els sectors: transports, escoles, metges, pagesos, bombers, serveis socials i un llarg etcètera de mai no acabar.
Els centralismes existeixen però el tema de les Espanyes no és només centralisme. Es tracta d’un tracte discriminatori amb voluntat de fer-nos mal econòmicament, evitar el nostre creixement i espanyolitzar-nos progressivament. Sense independència Catalunya no té solució. El concert econòmic, a la llarga, tampoc serà la solució. La dependència imposa obligacions que sempre van al seu favor i en contra del nostre.
